|
BALL ROBAT
(Joan Oliver)
(...)
Cugat.- (...) Tu, l'arquetipus de la felicitat...
Eulàlia.- Et tenia per un home més perspicaç!
Cugat.- Amb un marit i uns fills que no han fet sinó coronar la teva joventut magnífica.
Eulàlia, sobtadament greu.- Els fills, sí. Són la meva vida i la meva glòria. Mira, Cugat: segons a qui no gosaria dir-li-ho, però amb tu m'hi veig amb cor. Els meus fills em tenen enlluernada! Tant com els estimo, els admiro. Vull dir que els estimo perquè són la meva sang i han sortit de mi. Això és una llei i una imposició de Déu, suposo. Però et juro que quan els veig i els miro i els escolto sento per ells un amor més pur, més desinteressat que el de la mare, l'amor que desperten les coses belles i adorables... un sentiment que em transforma i m'eleva, i penso: "Són teus, són teus encara, i es refien de tu i creuen en tu, doneta miserable!".
Cugat.- Que és meravellós això que dius, Eulàlia!
Eulàlia, feliç de veure's compresa.- ¿Oi que em comprens, Cugat? És un amor com el que deuen sentir els místics quan tenen la visió del cel... Una es troba indigne d'aquest privilegi, però alhora se n'adona que el necessita i es creu amb el dret de gaudir-lo i donaria la vida per no perdre'l... (...)
|
